Els millors llibres escrits per les tribus Māori son invisibles.
Be, per a moltes persones que viuen aquí i no s’acosten a la cultura Māori almenys.
Per a qui sap llegir els arbres, el paisatge, els gravats delicats que marquen llocs emblemàtics podran reconèixer que som a un indret privilegiat.
No patiu que si veniu a les nostres visites guiades a Auckland de 2WAYS Tours en català tindreu tots els detalls!
Guia Gratuïta: 6 Visites Imprescindibles a Nova Zelanda per Fer Realitat el Teu Viatge Somiat, descarregar PDF aquí
Hem triat celebrar avui Sant Jordi en aquest lloc perquè parla d’una princesa importantíssima.
L’any passat us vàrem explicar la història de les Tāniwhes i els dracs d’Auckland; enguany ho fem d’una Princesa Māori única.
Avui som al volcà més antic d’Auckland i en un turo al bell mig d’ell que rep el nom de Pukekawa: “El turó amarg”.
Per moltes raons té aquest nom:
- Una que no hi havia forma de fer créixer la kūmara, el moniato, producte imprescindible en la dieta d’aleshores i ara del poble Māori.
- I segona que aquí es va lliurar una de les batalles més sagnants entre tribus indígenes, sagnant dic, perquè ja hi van poder fer servir els mosquetons que els colons britànics es van afanyar a vendre als Māori.
De batalles cos a cos es va passar a la carnisseria més brutal per part d’un bàndol.
Però el record que queda avui és tot el contrari:
Som en aquest lloc on hi ha l’arbre més venerat pels Māori, el Tōtara. No un qualsevol, no, el que va plantar la Princesa Te Puea.
Està aquí per honorar la Pau signada en aquest indret entre les tribus Māori del nord de Aotearoa; sí, així es diu també Nova Zelanda.
Una pau que mai s’ha trencat. Una pau que la porten escrita a la boca els guardians d’aquest racó: les llengües protuberants tenen una forma de cor.
Res del que diem aquí ha de ferir, molestar. Venim aquí a escoltar i entendre’ns.
Va ser dons la Princesa Te Puea segrestada aquí? Quins lligams té amb aquest indret?
Avui per Sant Jordi comprarem llibres que ens fan molta il·lusió tenir i llegir.
Jo us proposo llegir aquest viatge a la vida de la princesa Te Puea.
Us convido a fer des del sofà de casa, el seient del tren, sobre la sorra de la platja, viatges a llocs inversemblants.
Veniu a acompanyar els personatges que seran la nostra família durant uns instants, hores, dies…fins que acabem les històries que llegirem en els llibres, escoltarem parlar i potser no les oblidarem mai.
Va ser la Princesa Te Puea princesa i Sant Jordi a la vegada?
Podríem dir que sí, que d’entrada ja era princesa per haver nascut de la nissaga monàrquica Māori.
Veureu però que no va deixar que ningú li resolgués les seves pròpies batalles.
Ella sola va ser l’esperit, l’empenta, la força de treball i el savi guiatge que va fer prosperar de manera insòlita les tribus de la zona de Waikato.
Va néixer rebel. Va voler viure dins l’alta societat colonial on va ser molt estimada tot i que li deien: “perquè has d’anar amb aquella gent, son tots pobre, no tenen ambicions”.
“Son la Meva Gent”, contestava ella. I a força de fer aquesta reflexió va tornar a les terres dels seus avantpassats.
Te Puea Hēirangi va néixer al 1883 en una família de la noblesa Māori de Waikato, una zona de l’Illa del Nord d’Aotearoa Nova Zelanda.
El seu avi va ser el segon Rei reconegut per una gran majoria de les tribus Māori.
En la joventut de Te Puea 2 milions d’hectàrees ja havien sigut confiscades als Māori pel govern dels colonitzadors anglesos.
Els pobles sense terres, rius ni costes no poden sobreviure.
I això és el que ella va considerar el seu “drac”: Aturar que els prenguessin més terres i vides.
Pels Maori la terra ho és tot, és el seu esperit i la seva força. El seu futur.
El seu oncle Māhuta, rei aleshores, li va demanar que tornés a la seva tribu, que la necessitaven.
Ella va rebutjar la idea i li va contestar que era una dona, no un rei.
I en Māhuta va dir: “per als Pakeha, els blancs, ets una dona, per a nosaltres, el poble Māori ets l’esperit fort de la terra i et necessitem per seguir endavant”.
Te Puea va tornar als territoris de la seva tribu i va trobar als seus empobrits i amb els ànims molt decaiguts.
A partir d’aquell moment, la dona il·lustrada i seriosa que era Te Puea es va mobilitzar.
Va començar a viatjar per totes les diferents tribus Māori al seu abast.
Començava les reunions amb càntics positius i anava escrivint.
Gracies a ella tenim recollides les histories que cada regió, cada família, cada grup, cada persona gran, va voler compartir.
Va recopilar genealogies i coneixements fins aleshores transmesos només de forma oral.
>> Primera Diada de Sant Jordi a Christchurch, Nova Zelanda
>> Primer Sant Jordi al món el celebrem a Auckland, Nova Zelanda
>> Com son i quines tenim com a Reines a Nova Zelanda?
>> El Tractat de Waitangi a Nova Zelanda
Hi ha munició que no mata, sinó que fa viure: la memòria. Deia ella.
No s’ha de perdre mai la memòria històrica de cap llinatge. És per als Māori on resideix el seu “mana”, la força, la veritat, el prestigi.
El més principal de tots relatiu a l’actitud de servir a la col·lectivitat.
Amb el suport de Te Puea van aconseguir que el poble Māori tingues el seu primer representat amb una fita clara.
Al parlament del jove estat (Nova Zelanda) calia algú que lluités per a que les terres confiscades es retornessin. Totes i aviat, als seu veritables propietaris, els Māori.
El que la princesa va heretà va se un Rei que es moria, un poble empobrit, una cultura asfixiada amb perill desaparèixer que augurava un futur incert.
I amb aquestes condiciones socials va arribar la primera guerra mundial.
Com lluitaria Te Puea? Amb les eines i armes que li havien ensenyat els seus avantpassats.
Us sorprendrà saber què primerament els anglesos no volien enllistar als natius, per no provocar sentiments de “pertinença” i que demanessin els mateixos drets que tenien el colonitzadors, (quines paradoxes, veritat les guerres i la colonització…).
Però va arribar un punt en que el Rei d’Anglaterra necessitava de tots els soldats possibles i van cridar als Māori.
Te Puea es va negar a permetre que “segrestessin” els Māori per anar a la guerra.
Enfrontant-se als oficials anglesos els va dir: “És just lluitar pel que dieu, per la terra i el Rei. Però nosaltres ja tenim un rei, i no tenim terra perque ens l’heu robada. Torneu-nos la terra i potser aleshores podrem decidir si volem ajudar-vos a salvar el vostre Rei”.
Els oficials van girar cua i van demanar reforços.
S’hi afegien altres problemes que els colonitzadors mai es van molestar en conèixer ni entendre.
Resultava què a la zona de els tribus de Waikato els Māori tenien unes lleis que deia que estava prohibit fer la guerra (ara entendreu lo del començament sobre l’arbre de Tōtara!!!).
L’avi de Te Puea, 80 anys enrere havia aconseguit aquest pacte i des d’aleshores s’havia viscut en pau.
Te Puea tenia una visió pacifista de com resoldre els conflictes.
Volia fins i tot que l’exercit colonial retornessin les armes a Anglaterra i les traguessin del país.
L’autoritat d’aquesta dona va mantenir tots els homes segurs. Cap va anar a la guerra.
Alguns els van arribar a detenir però cap va vestir mai un uniforme del exercit. No es van resistir, no, però tampoc van col·laborar.
El truc era que els noms no s’adien ni amb l’edat d’anar a lluitar, ni amb les famílies que tenien l’obligació de contribuir amb els fills fadrins; alguns tenien 12 anys, altres eren massa vells…
L’exèrcit colonial tenia les llistes molt mal configurades. Per llei ningú de les tribus de la Te Puia podia anar a lluitar.
També va composar cançons que anaven dient a les diferents tribus com podien defensar-se de les lleis dels anglesos.
Tot i així els Māori segrestats a les presons van rebre tractaments humiliants i vexatoris. Sentencies a treballs forçats també.
Acabada la guerra es va dedicar a aixecar de nou poblats on poguessin desenvolupar-se i mantenir la seva forma de vida.
Van construir carreters, Marae, cases, però no hi havia prou diners per a mantenir-ho tot.
La darrera creació de Te Puea va ser una coral de musica i danses Māori per fer concerts arreu del món.
Va ser un èxit total, però no hi havia prou diners per mantenir tants pobles.
També va planejar un hospital per tractar el seu poble que es podia aixecar en només 6 mesos. Però mai va poder-lo acabar per manca de suport financer.
Va dedicar la seva vida a la pau, dient les veritats directament, no s’amagava res.
Per això se la respectava i va establir moltes aliances amb altres tribus i amb polítics influents.
Certament va comptar amb un bon equip: el seu poble.
El poble de Te Puea és el seu Sant Jordi.
Aquesta història està ben viva en molts indrets de Nova Zelanda.
Només s’ha de saber llegir. Mirar. Escoltar i dedicar-li el temps que es mereix.
Entenem que no és fàcil trobar tot el que compartim aquí per vosaltres mateixos.
Si viatges al teu aire, sense plans fixes o cap guia local catalana potser t’interessa en algun moment de la teva estada a Auckland triar un dels 6 millors recorreguts que faràs a Nova Zelanda.
On entendràs tot el que veus; i descobriràs els secrets més ben guardats de les cultures indígenes i de Nova Zelanda.
Viatges plens de vida, vides i fets extraordinaris. Aotearoa- Nova Zelanda us espera.
Vine i fes-ho part de la teva millor història.
Si t’ha agradat el que has llegit, comparteix-ho i guarda’t-ho.
Nova Zelanda des de dins amb 2WAYS Tours.
0 Comments